MARGALLÓ

ESPÈCIE: Chamaerops humilis

FAMÍLIA: Palmàcies

ORIGEN GEOGRÀFIC: Aquesta és l’única palmera autòctona europea.

NOM POPULAR EN CATALÀ:  Margalló, Margallonera o Palma d’escombres.

NOM POPULAR EN CASTELLÀ: Palmito, Margallón o Palma enana.

Clima: El margalló se sol trobar a llocs secs, encara que pot suportar tant temperatures molt fredes com temperatures molt calentes; tanmateix, com ja s’acaba d’esmentar, s’ubica en llocs assolellats.

Sòl: Pot viure en sòls pobres. Encara que sigui una palmera, pot resistir el clima d’influència marítima. El trobem des de Girona fins a Portugal i al nord d’Àfrica, Oest d'Itàlia, Balears, Sicília, Sardenya i Àsia Menor. Creix en terrenys àrids, i sobretot a la garriga litoral.

Forma: Al Marroc se n’hi poden trobar de fins a deu metres d’altura; tanmateix, els que estan ubicats a països europeus són de tres- quatre metres d’alçada, i el diametre més gran és de dotze o tretze centímetres. En el seu tronc no podem trobar anells, i la fusta i l’escorça són inseparables. D’altra banda trobem que el tronc és cilíndric, com de costum, poc fibrós, i senzill. El seu tronc queda recobert per les fulles mortes que apareixen desfilades, i d’un color gris o blanquinoses, com a moltes palmeres.

Fulles: El margalló és vestit d’unes fulles verdes, coriàcies i amb un limbe arrodonit. Aquestes fulles es podrien definir amb quatre adjectius que són: nerviació paral.lela, rígides (més de 12 segments rígids), considerablement llargues, i rectes. Hi ha el pecíol amb agullons forts i punxants. Les seves fulles estan agrupades en forma de ventall. El limbe és més o menys semicircular o circular, i medeix de cinquanta a noranta centímetres. Finalment, les fulles es formen simultàniament a l’extrem de la tija, i de joves són rígides i erectes; a mesura que van envellint deixen la seva base sobre el tronc.

Flors: Aquestes neixen a la primavera, i es diferencien en masculines i femenines, depenent d’on estiguin, ja que es troben a diferents peus, perquè és una planta dioica. L’arbust, margalló, dóna lloc a unes flors groguenques com els plàtans, i aquestes fructifiquen a la tardor. Aquestes estan agrupades en raïms, i estan protegides al començament per una escata membranosa. Aquestes són unisexuades, les masculines i les femenines es troben en individus diferents, és a dir, com hem esmentat abans, la planta és dioica.

Reproducció: Els brots nous del margalló amb prou arrels poden separar-se amb èxit. Les llavors fresques germinen amb facilitat, encara que de forma lenta i irregular. Es necessiten peus de sexe masculí i peus de sexe femení per tenir llavors. Tanmateix, algunes plantes tenen flors hermafrodites, que són capaces de produir una llavor fèrtil. Les flors masculines tenen sis estams i les femenines, amb un únic pistil trilocular i amb un primordi seminal a cada cavitat; dos dels primordis degeneren finalment, i és per això que els dàtils tenen una sola llavor. Pol.linització anemòfila (vent), excepte alguns casos d’entomofília (insectes).

Fruits: Dàtils que emergeixen de les flors de tres en tres; sovint són fats, és a dir, amb manca de gust, i són anomenats “pa de guineu”, aquests són grocs i esdevenen bruns, al madurar.